Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa.
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada,
tot quan brilla per l’espai.
Poesia és dir bellament les coses i per dir bellament les coses s’han d’haver vist bellament. Sentir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs.
Qui no tinga en la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins una gàbia
i un cor ben enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.
Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l’Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta és l’home més innocent i més savi de la terra.
Que procurem fer penetrar l’ànima catalana en l’Europa, està molt bé; però suposar que, per a lograr això, haguem de negar lo català, està molt malament.
Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta.
El sentimiento que anima el catalanismo es, esencialmente diferencial, parte España en dos: es una descomposición del amor patrio, del amor a la patria española.
Espanya ¿és un sol poble o és un agregat de pobles? ¿és un círcol amb centre, o és un joc d’atraccions de centres diferents? ¿és un astre o és un sistema d’astres?
Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida,
Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor.
I aixís veig ara el Montserrat, no com una muntanya que vol fer-se temple; sinó com enorme enderroc d’un gran temple que la natura recobra i vesteix amb se perpètua brotada nova.
Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd, sota d’un cel ben blau!
A l’ hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
L’ametller és esplèndid: llença les flors al fred sense comptar lo que n’esdevinga; I amb una anyada ensopegada en paga deu de perdudes. Perquè la flor de l’anhel és molt fecunda. Jo, de l’ametller ne diria l’arbre de la llibertat! i en plantaria un a cada casa.
L’aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l’encantament.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
Més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Tot això fou per mi com una terra de promissió
... Com si entrés en una pàtria...
